Perquè en Blas pregunta a l'Epi si dorm, si té clar que no ho fa?

Suposo que augmentar la capacitat d'atenció del nen és positiu, tot i que no tinc clar el mètode. Ja comencem a "programar-los" perque puguin actuar d'acord amb el que mostra la societat com a comportament "normal". 

Els nens ja neixen amb la capacitat de l'atenció, per tant el recurs que han d'aprendre no és el de l'atenció sinó el de dirigir-la cap a allò que els hi agrada, que els manté entretinguts i el que cal que facin.

Hi ha nens molt intel·ligents que els hi costa estar atents. No poden estar atents perquè tenen un munt d'idees que no saben com ordenar i com utilitzar. El que han d'aprendre és a ordenar aquestes idees i a utilitzar-les de la manera més adecuada.

A partir dels 6 o 7 anys ja han de començar a tenir la capacitat de concentrar-se una bona estona en una sola cosa.

A l'edat de 5 anys de vegades no són capaços d'expressar-se com volen, i acostumen a repetir una pregunta moltes vegades si no obtenen la resposta que volen. El problema és que no saben com preguntar el que volen i llavors obtenen la resposta que ells no busquen. Tampoc coneixen la dificultat de les coses, i tenen el mateix grau d'atenció per una cosa difícil que una de fàcil.

Aquest capítol d'Epi i Blas (quins records...) mostra clarament com els nens no demanen el que volen, tot i que ens ho diuen clarament si els escoltem ;-)

Entre els 5 i 6 anys es va creant la capacitat d'atenció, per a potenciar-la podem fer el següent:

• Utilitzar el contacte visual: Quan parlem amb ell ens hem de mirar als ulls mútuament per a que es concentri amb el que estem dient
• Demanar al nen que ens doni un senyal indicant que ha entès el que li hem explicat
• No donar-li varies instruccions a la vegada, d'una en una.
• Utilitzar el temps per indicar-li que va corrent mentre es van fent coses

Podeu ampliar aquesta informació a http://www.ehowenespanol.com/aumentar-capacidad-atencion-ninos-como_25726/ o també podeu llegir un article sobre el famós trastorn TDA (trastorn de dèficit d'atenció) a http://www.aciprensa.com/Familia/noatencion.htm

I recordeu, estigueu atents al que us pregunten els vostres fills, no diuen sempre el que volen dir!

El meu fill té cinc anys, i ara què? Ja comença a nedar sol?

Fins els dos anys el nen no controla bé el llenguatge i aprèn d'acord amb l'acció directe de les coses. A partir dels dos anys hi ha un canvi de fase en el desenvolupament intel·lectual amb l'aprenentatge dels símbols, principalment el llenguatge. És capaç de fer-se la representació mental de la realitat i això li obre tot un món de possibilitats a través de la imaginació.

I és a través de la imaginació que el porta a viure a través d'un pensament màgic fins als quatre anys. Sovint confon els seus desitjos amb la realitat, pensa de manera egocèntrica i no entèn la prespectiva de les altres persones. El llenguatge és el canvi més radical del desenvolupament humà, i és per això que té molta importància i ha de ser una eina bàsica d'aprenentatge.

Als cinc anys la seva imaginació és encara molt forta, però comença a tenir un ampli coneixement de moltes coses, i el seu desenvolupament el proper any tindrà les següents característiques:

• Coordina millor els moviments i és conscient de les seves habilitats. Es comença a sentir segur amb el que sap fer. Se sent orgullós de les seves habilitats. És capaç de concentrar-se més estona en una activitat concreta.
• Comença a perdre el sentiment de la màgia i vol saber la realitat de les coses i es torna més observador i relaciona les activitats quotidianes amb l’horari.
• Reconeix els sentiments dels altres davant les seves accions, pel que es pot promoure la seva empatia. Enten que és diferent als altres i que es produeixen algunes situacions injustes.
• Augmenta la seva tolerància a la frustració, potenciar-li pot ajudar a conèixer millor les seves competències.
• Vol ser gran i per això en algunes ocasions és capaç de ser responsable. En d’altres encara li és impossible agafar la responsabilitat.
• Encara necessita límits molt ferms: La disciplina ha d’interpretar-se com a l’aprenentatge de l’autocontrol i mai ens hem d’oblidar de l’amor i la comprensió.
• La imaginació l’ajuda a expressar els seus sentiments i l’ajuda a superar situacions difícils sense tenir la pressió de la realitat.
• Es rebel·la contra els pares, de vegades per la pèrdua de control i de vegades per voler afirmar-se en la seva opinió.
• Domina el llenguatge i aprèn a esperar per parlar.
• Comencen a crear les seves normes per jugar i gestionar això els porta una millor o pitjor sociabilització.
• És el moment que assimilin el respecte envers els altres. Cal insistir en el bon comportament (demanar disculpes, menjar bé, respectar el que és seu i el que és dels altres...
  
  
  Així doncs, que el nen s'està fent gran i és molt important observar-lo i ajudar-lo en el seu desenvolupament durant els propers anys, pot ser decisiu pel seu futur.
  
  
  Si voleu ampliar informació sobre aquesta etapa del nen ho podeu fer a:
  • http://www.serpadres.es/3-6-anos/educacion-y-desarrollo
  • http://www.educar.org/infantiles/articulosyobras/nenedecinco.asp
  • http://www.guiainfantil.com/educacion/desarrollo/cinco_anos.htm
  
  
  
  

Club de Lectura · La nostra estructura dental no correspon a un carnívor, sinó a un frugívor!

Fa un parell d'anys durant un control rutinari em van trobar uns nivells de colesterol per damunt del que el sistema sanitari marca com a límit. Fent alguns canvis a la dieta (embotit, formatge i iogurts) vaig aconseguir disminuir-lo, tot i que sense baixar dels límits establerts. Vaig fer un esforç més amb nous canvis, però la situació continuava de manera similar. Va ser llavors quan el metge va fer el diagnòstic de per vida: Tens hipercolesterolèmia familiar! i es va quedar tan ample. O sigui, em va dir que era genètic i que no hi havia res a fer, la única solució era la medicació.

Aquí és on jo vaig començar a reflexionar i estava en contra a aquest diagnòstic. Jo pensava que si durant molts anys havia tingut mals hàbits i mala alimentació, no es podia resoldre en tant poc temps. I és clar que tenim colesterol tota la família, tots ens hem alimentat del mateix!!! Penso que evidentment que hi ha un component genètic, però de ben segur que també hi intervenen els hàbits que ha tingut la família durant tota la vida.

Aquest estiu he llegit La enzima prodigiosa, de Hiromi Shinya, un metge especialista en càncers de còlon i que fonamenta que els càncers són un desequilibri que pot ser provocat per una mala alimentació i uns mals hàbits i un sistema digestiu poc saludable. En el llibre explica les raons per les quals hem d'adquirir uns bons hàbits i una bona alimentació, alguns dels consells són:

• 85% dels aliments vegetals (50% cereals, aliments integrals i llegums, 30% vegetals i 5% fuites) i 15% proteïnes animals (peixos petits, carn, ous i llets)
• Afegir a la dieta tés, algues, llevadura de cervesa i suplements vitaminics i de minerals
• Evitar productes làctics, té en excés, cafè, sucre, tabac, alcohol, xocolata, grasses i sal que no contingui trasses minerals
• Menjar per última vegada quatre o cinc hores abans d'anar a dormir (es pot menjar fruita)
• Mastegar entre 30 i 50 vegades
• Menjar només fruita entre hores
• Menjar fruita o veure líquids de 30 a 60 minuts abans dels àpats
• Menjar cereals sense refinar
• No cuinar en excés els aliments, millor crusos o lleugerament al vapor (sempre facilitant la digestió)
• No deixar oxidar els aliments (ex: poma pelada al cap d'una estona es veu l'oxidació)
• Menjar aliments fermentats
• Beure aigua fora d'àpats (dos gots a l'aixecar-se i dos una hora abans de cada àpat)
• No pendre laxants. Utilitzar enema de cafè per netejar els intestins
• Fer exercici moderat, sense quedar-se exhaust. Buscar el més addient d'acord amb l'edat i l'estat de forma
• Agafar bons hàbits de descansar (dormir de sis a vuit hores i establir un horari fixe)
• Practicar meditació i pensament positiu
• Escoltar el cos
• Estar content, ser agraït, riure, ballar, cantar i viure apassionadament i amb compromís amb la vida, la feina i els èssers estimats.

Evidentment no penso fer tot el que diu el llibre, no sóc capaç, però si que n'agafaré alguns consells i els adaptaré a la meva vida mica en mica.

SALUT!

Club de Lectura · No demanem als nostres amics més del que ens poden donar

Des de fa molts anys que en la meva filosofia de vida hi ha inclòs que has de conèixer bé les persones en les que et relaciones i saber el que et poden donar. Si no esperes que et donin el mateix que tú els hi donaries, sinó només el que ells et poden donar segur que no et decebran mai.

És per això que he seleccionat aquesta frase com a títol del post dedicat al llibre El arte de no amargarse la vida del psicòleg Rafael Santandreu.

Rafael ens explica les dues bases que es fonamenta per tractar els seus pacients, que són el que ell anomena la terribilitis i la necessitis. Tendim a classificar les adversitats com a TERRIBLES i les nostres creences com a NECESSÀRIES i això ens provoca un malestar. És per això que considera important establir una escala (genial, molt bo, bo, normal, dolent, molt dolent i terrible) que ens pot ajudar a avaluar cada situació i veure que no és el més terrible que ens pot passar.

En el llibre també s'hi poden trobar capítols respecte a com ens hem d'acceptar a nosaltres mateixos i als altres rebaixant la importància que de vegades donem a la nostra imatge, ja que sempre trobarem gent que la respectarà. I conclou una història dient: Si algú et fa un regal i no l'acceptes, a qui pertany? Hem d'aprendre a acceptar les crítiques sense que ens afectin el nostre benestar emocional.

La darrera idea en la que em quedo és que no necessitem res concret per ser feliços, només tenir una ment sana. Quan busquem les fonts de la nostra felicitat és quan cometem errors: Sovint recordem situacions que en el passat ens havíen fet feliços i les volem portar al present; però aquella situació ja no és possible en aquest moment, com l'exemple d'aquella dona de 65 anys que desitjava tornar a quedar embarassada o aquell home que recordava amb anhel la seva època universitària. No eren els moments que els hi donaven la felicitat, sinó que en aquella època tenien la ment sana.

Si us fa mandra llegir el llibre podeu escoltar les principals idees del propi Rafael Santandreu en el programa Singulars de TV3

Algú pot agafar el telèfon?

D'acord amb l'article Los estilos educativos del Wikisaber existeixen diferents estils educatius que ens poden portar a ser uns pares autoritaris, negligents, permissius o responsables. Des del naixement del meu primer fill he estat reflexionant "involuntàriament" sobre el que representen aquests conceptes.

Després de tot aquest temps, i amb l'ajuda de l'article mencionat, estic confiat en què és una bona opció que siguem exigents i posem límits, però sense arribar a ser massa controladors, mostrant-los afecte en cada situació, intentar sempre comunicar abans d'imposar i sobretot tenir empatia, o sigui, intentar posar-nos en el seu lloc i entendre per què actuen d'una determinada manera. Segur que si ho sabéssim ens sorprendria la quantitat de vegades que no actuen només per fer-nos la punyeta...

Segons diu l'article, ser uns pares responsables pot portar als nostres fills a tenir una bona autoestima, competència social, autocontrol, autonomia i a estar motivats, a diferència de ser uns pares permissius, que pot portar als nostres fills a tenir una bona autoestima però poden ser poc madurs i tenir poc autocontrol.

Bon dia!

Vaig camí a la fleca on hi compro el pa gairebé cada dia. Tenen una barreta, 0'60€, que és la mida justa que necessito per dinar, no m'en sobre ni m'en falta.

Ja he arribat, entro i dic un bon dia amb una sonoritat que mostra el meu caràcter tímid. Hi ha quatre persones en aquesta petita i acollidora botiga, i la resposta que aconsegueixo a la meva salutació és un silenci absolut. Penso que potser he parlat massa baix, com em passa sovint, i repeteixo el bon dia amb convenciment, que aquesta vegada em surt més enèrgic. Hi ha una clienta que està recollint la seva comanda i juntament amb la dependenta estan massa ocupades amb el canvi per atendre a la meva petició, només una ràpida mirada de reüll d'aquesta última...

De les altres dues persones de la cua, una senyora d'edat avançada em respon un bon dia jove prou alegre, mentre que un home que aparenta menys de 40 anys opta per ignorar-me. Fent-li una repassada arribo a la conclusió que comprarà bolleria i l'engolirà tan ràpid que l'esòfag no hi podrà dir la seva tot dirigint-se a la feina; i precisament no sembla entusiasmat de poder-hi anar, cosa que hauria de ser d'estranyar en les circumstàncies actuals. Fins i tot m'agradaria afegir: en qualsevol de les circumstàncies...

És en aquell moment que em proposo la possibilitat de millorar l'ambient d'aquell forn de pa que tan simpàtic em cau. Els propers dies entro a la botiga amb un somriure d'orella a orella, amb energia i fent algun comentari intentant utilitzar el millor del meu sentit de l'humor.

Després d'una setmana, al entrar a la botiga la noia que despatxa no em defuig la mirada, més aviat el contrari, busca poder-la encreuar i em somriu amb complicitat. Les converses que es generen impliquen a tots els clients i realment, crec que l'ambient de la botiga ha canviat!

Si cerqueu una mica per la xarxa no us costarà trobar altres escrits que fan referència a l'actitud passiva de la societat actual. M'ha encantat la història del Sr. Bon dia o també les reflexions de Pedro Amador en el seu post re-aprendiendo a saludar. 


I per acabar us proposo un exercici: Imagineu que tothom amb qui coincidiu durant un dia us transmetés el que transmet el nen de la foto, penseu que tíndrieu un dia més feliç? Us agradaria que les persones amb qui compartiu la vida tinguéssin dies més feliços?

Potser ens van grans les sabates?

Pels amants de la piscina i la platja va ser un estiu per oblidar. Malgrat els entrebancs continuats dels humans, la naturalesa s'esforçava en aconseguir l'equilibri. Així que l'any següent es va poder gaudir de l'aigua d'allò més.

Era un dimarts qualsevol de vacances, havia baixat una mica la temperatura i vaig aprofitar per sortir a passejar amb la família, no perquè toqués, sinó perque em venia de gust. Estavem passejant per un camí ombrívol, respirant, mirant allò que habitualment no mirem, agafant oxígen, aire fresc, reflexionant o fins i tot deixant de fer-ho... Mentre contemplava el gaudi del meu fill amb la natura vaig veure com li canviava la cara, de veritat que se li va il·luminar i vaig poder veure com li brillaven els ulls mentre mirava cap al final del camí. Al girar-me vaig veure una parella passejant, i el nen que els acompanyava era de la mateixa quinta que el meu. Quan es van creuar les mirades els dos nens van arrencar a córrer plens d'alegria i es van fer una abraçada amb una espontaneïtat que em va arribar a emocionar.

Va ser llavors quan vaig pensar que l'estiu era massa llarg com perquè persones que s'apreciaven no es relacionéssin, i vaig decidir organitzar una trobada amb tots els companys de classe de l'any anterior. Vam quedar per anar un dia a la piscina, els nens s'ho van passar d'allò més bé i els pares vam aprofitar per conèixer-nos una mica millor; i per fer-ho vam utilitzar un gamestorming sobre els interessos de cadascú en el seu temps lliure -el poc que tenim els pares- i sobre els nens i la seva educació. Els resultats van ser aclaparadors, tothom tenia interès en passar temps i fer activitats amb la seva família i amics, fer esport i inculcar als nens un conjunt de valors, que per cert tots coincidíem que n'havíem perdut uns quants en la construcció de la societat actual.

Però realment tothom actuava per aconseguir allò que tan interès tenia? Tothom dedicava esforços en cuidar les seves relacions personals, familiars i d'amistat, en fer esport i en reflexionar sobre els valors que estaven ensenyant als seus fills? Quines accions feien per l'acompliment d'aquests objectius? De vegades tinc la sensació que em vull posar les sabates uns quants números més grans del que em toca...

Alguna vegada he llegit que som el que fem i no el que diem, i el dia que vaig conèixer l'Albert Riba em va dir: Grava't amb sang la paraula ACCIÓ. I és que moltes vegades parlem del que ens agradaria fer o de com ens pensem que som, però no fem cap acció per portar-ho a terme. Jo ja estic fent alguna cosa, i tú?

Abans de tancar aquest post no em voldria oblidar de fer referència al blog de David Balaguer, Quien motiva al motivador, del qual li he robat un tall de text del post Las bicicletas son para el verano.