Mostrando entradas con la etiqueta creença limitant. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta creença limitant. Mostrar todas las entradas

domingo, 1 de septiembre de 2013

Club de Lectura · No demanem als nostres amics més del que ens poden donar

Des de fa molts anys que en la meva filosofia de vida hi ha inclòs que has de conèixer bé les persones en les que et relaciones i saber el que et poden donar. Si no esperes que et donin el mateix que tú els hi donaries, sinó només el que ells et poden donar segur que no et decebran mai.

És per això que he seleccionat aquesta frase com a títol del post dedicat al llibre El arte de no amargarse la vida del psicòleg Rafael Santandreu.

Rafael ens explica les dues bases que es fonamenta per tractar els seus pacients, que són el que ell anomena la terribilitis i la necessitis. Tendim a classificar les adversitats com a TERRIBLES i les nostres creences com a NECESSÀRIES i això ens provoca un malestar. És per això que considera important establir una escala (genial, molt bo, bo, normal, dolent, molt dolent i terrible) que ens pot ajudar a avaluar cada situació i veure que no és el més terrible que ens pot passar.

En el llibre també s'hi poden trobar capítols respecte a com ens hem d'acceptar a nosaltres mateixos i als altres rebaixant la importància que de vegades donem a la nostra imatge, ja que sempre trobarem gent que la respectarà. I conclou una història dient: Si algú et fa un regal i no l'acceptes, a qui pertany? Hem d'aprendre a acceptar les crítiques sense que ens afectin el nostre benestar emocional.

La darrera idea en la que em quedo és que no necessitem res concret per ser feliços, només tenir una ment sana. Quan busquem les fonts de la nostra felicitat és quan cometem errors: Sovint recordem situacions que en el passat ens havíen fet feliços i les volem portar al present; però aquella situació ja no és possible en aquest moment, com l'exemple d'aquella dona de 65 anys que desitjava tornar a quedar embarassada o aquell home que recordava amb anhel la seva època universitària. No eren els moments que els hi donaven la felicitat, sinó que en aquella època tenien la ment sana.

Si us fa mandra llegir el llibre podeu escoltar les principals idees del propi Rafael Santandreu en el programa Singulars de TV3

sábado, 28 de abril de 2012

Estic segur que (no) ho aconseguiré

És un dissabte qualsevol, he dormit bé i no m'ha costat gens llevar-me. Pocs minuts després he pujat la persiana i he vist que feia un sol esplèndid. Que bé! he pensat, així que he decidit anar a esmorzar a la terrassa d'un bar proper per a poder gaudir d'aquest magnífic matí.

M'he situat en un lloc on m'ha semblat que estaria còmode i he demanat un earl grey aromatitzat amb canyella, fa un temps que el te forma part inseperable dels meus moments de relax. He començat a repassar l'actualitat a través d'un diari local mentre escoltava de cua d'ull una parella situada en una taula propera. Diria que cap dels dos arribava als quaranta anys, els hi posat més o menys la meva edat, i anaven acompanyats de dos nens. El gran deuria tenir uns deu anys i el petit en feia 4 la setmana vinent, almenys això és el que m'ha dit l'Oriol quan s'ha apropat encuriosit per aquell líquid vermellós que m'estava prenent. Sense donar-hi més importància ha girat cua i ha tornat cap a la seva taula cantant i saltant.

Els seus pares, després d'amonestar-lo, li han comentat que es mantingués a la cadira pintant alguna cosa, igual que feia el seu germà. No els he pogut deixar d'observar mentre veia el gran amb mala cara per no poder complir amb l'exercici que estava realitzant. No seguia bé el traç del dibuix i passava de la línia quan el pintava. La seva mare li ha dit que ho estava fent malament i ell ha replicat que ja havia dit mil vegades que no sabia dibuixar. El seu pare l'ha consolat dient-li que ell també és un desastre dibuixant i que potser és genètic. Així doncs que el nen s'ha quedat més tranquil. I convençut que no sabia dibuixar?

La meva sorpresa ha estat quan he vist el dibuix que ha aconseguit l'Oriol, m'ha recordat d'una manera increïble el dibuix que il·lustra aquest text; evidentment salvant les distàncies. No seguia cap traç i al pintar es passava de totes les línies, però quan els seus pares ho han vist han dit molt bé Oriol!! a l'uníson. I m'he quedat amb la sensació que el nen ha marxat convençut que sabia dibuixar.

La situació m'ha fet recordar la teoria de la creença limitant, i al arribar a casa he revisat alguns articles. Entre altres he vist ¿Qué son las creencias limitantes?, Creencias limitantes, que son y como podemos cambiarlas i Creencias limitantes. Eres lo que crees que eres? Us convido a que seguiu l'enllaç que considereu interessant per conèixer millor el concepte.