Perquè en Blas pregunta a l'Epi si dorm, si té clar que no ho fa?

Suposo que augmentar la capacitat d'atenció del nen és positiu, tot i que no tinc clar el mètode. Ja comencem a "programar-los" perque puguin actuar d'acord amb el que mostra la societat com a comportament "normal". 

Els nens ja neixen amb la capacitat de l'atenció, per tant el recurs que han d'aprendre no és el de l'atenció sinó el de dirigir-la cap a allò que els hi agrada, que els manté entretinguts i el que cal que facin.

Hi ha nens molt intel·ligents que els hi costa estar atents. No poden estar atents perquè tenen un munt d'idees que no saben com ordenar i com utilitzar. El que han d'aprendre és a ordenar aquestes idees i a utilitzar-les de la manera més adecuada.

A partir dels 6 o 7 anys ja han de començar a tenir la capacitat de concentrar-se una bona estona en una sola cosa.

A l'edat de 5 anys de vegades no són capaços d'expressar-se com volen, i acostumen a repetir una pregunta moltes vegades si no obtenen la resposta que volen. El problema és que no saben com preguntar el que volen i llavors obtenen la resposta que ells no busquen. Tampoc coneixen la dificultat de les coses, i tenen el mateix grau d'atenció per una cosa difícil que una de fàcil.

Aquest capítol d'Epi i Blas (quins records...) mostra clarament com els nens no demanen el que volen, tot i que ens ho diuen clarament si els escoltem ;-)

Entre els 5 i 6 anys es va creant la capacitat d'atenció, per a potenciar-la podem fer el següent:

• Utilitzar el contacte visual: Quan parlem amb ell ens hem de mirar als ulls mútuament per a que es concentri amb el que estem dient
• Demanar al nen que ens doni un senyal indicant que ha entès el que li hem explicat
• No donar-li varies instruccions a la vegada, d'una en una.
• Utilitzar el temps per indicar-li que va corrent mentre es van fent coses

Podeu ampliar aquesta informació a http://www.ehowenespanol.com/aumentar-capacidad-atencion-ninos-como_25726/ o també podeu llegir un article sobre el famós trastorn TDA (trastorn de dèficit d'atenció) a http://www.aciprensa.com/Familia/noatencion.htm

I recordeu, estigueu atents al que us pregunten els vostres fills, no diuen sempre el que volen dir!

El meu fill té cinc anys, i ara què? Ja comença a nedar sol?

Fins els dos anys el nen no controla bé el llenguatge i aprèn d'acord amb l'acció directe de les coses. A partir dels dos anys hi ha un canvi de fase en el desenvolupament intel·lectual amb l'aprenentatge dels símbols, principalment el llenguatge. És capaç de fer-se la representació mental de la realitat i això li obre tot un món de possibilitats a través de la imaginació.

I és a través de la imaginació que el porta a viure a través d'un pensament màgic fins als quatre anys. Sovint confon els seus desitjos amb la realitat, pensa de manera egocèntrica i no entèn la prespectiva de les altres persones. El llenguatge és el canvi més radical del desenvolupament humà, i és per això que té molta importància i ha de ser una eina bàsica d'aprenentatge.

Als cinc anys la seva imaginació és encara molt forta, però comença a tenir un ampli coneixement de moltes coses, i el seu desenvolupament el proper any tindrà les següents característiques:

• Coordina millor els moviments i és conscient de les seves habilitats. Es comença a sentir segur amb el que sap fer. Se sent orgullós de les seves habilitats. És capaç de concentrar-se més estona en una activitat concreta.
• Comença a perdre el sentiment de la màgia i vol saber la realitat de les coses i es torna més observador i relaciona les activitats quotidianes amb l’horari.
• Reconeix els sentiments dels altres davant les seves accions, pel que es pot promoure la seva empatia. Enten que és diferent als altres i que es produeixen algunes situacions injustes.
• Augmenta la seva tolerància a la frustració, potenciar-li pot ajudar a conèixer millor les seves competències.
• Vol ser gran i per això en algunes ocasions és capaç de ser responsable. En d’altres encara li és impossible agafar la responsabilitat.
• Encara necessita límits molt ferms: La disciplina ha d’interpretar-se com a l’aprenentatge de l’autocontrol i mai ens hem d’oblidar de l’amor i la comprensió.
• La imaginació l’ajuda a expressar els seus sentiments i l’ajuda a superar situacions difícils sense tenir la pressió de la realitat.
• Es rebel·la contra els pares, de vegades per la pèrdua de control i de vegades per voler afirmar-se en la seva opinió.
• Domina el llenguatge i aprèn a esperar per parlar.
• Comencen a crear les seves normes per jugar i gestionar això els porta una millor o pitjor sociabilització.
• És el moment que assimilin el respecte envers els altres. Cal insistir en el bon comportament (demanar disculpes, menjar bé, respectar el que és seu i el que és dels altres...
  
  
  Així doncs, que el nen s'està fent gran i és molt important observar-lo i ajudar-lo en el seu desenvolupament durant els propers anys, pot ser decisiu pel seu futur.
  
  
  Si voleu ampliar informació sobre aquesta etapa del nen ho podeu fer a:
  • http://www.serpadres.es/3-6-anos/educacion-y-desarrollo
  • http://www.educar.org/infantiles/articulosyobras/nenedecinco.asp
  • http://www.guiainfantil.com/educacion/desarrollo/cinco_anos.htm
  
  
  
  

Club de Lectura · La nostra estructura dental no correspon a un carnívor, sinó a un frugívor!

Fa un parell d'anys durant un control rutinari em van trobar uns nivells de colesterol per damunt del que el sistema sanitari marca com a límit. Fent alguns canvis a la dieta (embotit, formatge i iogurts) vaig aconseguir disminuir-lo, tot i que sense baixar dels límits establerts. Vaig fer un esforç més amb nous canvis, però la situació continuava de manera similar. Va ser llavors quan el metge va fer el diagnòstic de per vida: Tens hipercolesterolèmia familiar! i es va quedar tan ample. O sigui, em va dir que era genètic i que no hi havia res a fer, la única solució era la medicació.

Aquí és on jo vaig començar a reflexionar i estava en contra a aquest diagnòstic. Jo pensava que si durant molts anys havia tingut mals hàbits i mala alimentació, no es podia resoldre en tant poc temps. I és clar que tenim colesterol tota la família, tots ens hem alimentat del mateix!!! Penso que evidentment que hi ha un component genètic, però de ben segur que també hi intervenen els hàbits que ha tingut la família durant tota la vida.

Aquest estiu he llegit La enzima prodigiosa, de Hiromi Shinya, un metge especialista en càncers de còlon i que fonamenta que els càncers són un desequilibri que pot ser provocat per una mala alimentació i uns mals hàbits i un sistema digestiu poc saludable. En el llibre explica les raons per les quals hem d'adquirir uns bons hàbits i una bona alimentació, alguns dels consells són:

• 85% dels aliments vegetals (50% cereals, aliments integrals i llegums, 30% vegetals i 5% fuites) i 15% proteïnes animals (peixos petits, carn, ous i llets)
• Afegir a la dieta tés, algues, llevadura de cervesa i suplements vitaminics i de minerals
• Evitar productes làctics, té en excés, cafè, sucre, tabac, alcohol, xocolata, grasses i sal que no contingui trasses minerals
• Menjar per última vegada quatre o cinc hores abans d'anar a dormir (es pot menjar fruita)
• Mastegar entre 30 i 50 vegades
• Menjar només fruita entre hores
• Menjar fruita o veure líquids de 30 a 60 minuts abans dels àpats
• Menjar cereals sense refinar
• No cuinar en excés els aliments, millor crusos o lleugerament al vapor (sempre facilitant la digestió)
• No deixar oxidar els aliments (ex: poma pelada al cap d'una estona es veu l'oxidació)
• Menjar aliments fermentats
• Beure aigua fora d'àpats (dos gots a l'aixecar-se i dos una hora abans de cada àpat)
• No pendre laxants. Utilitzar enema de cafè per netejar els intestins
• Fer exercici moderat, sense quedar-se exhaust. Buscar el més addient d'acord amb l'edat i l'estat de forma
• Agafar bons hàbits de descansar (dormir de sis a vuit hores i establir un horari fixe)
• Practicar meditació i pensament positiu
• Escoltar el cos
• Estar content, ser agraït, riure, ballar, cantar i viure apassionadament i amb compromís amb la vida, la feina i els èssers estimats.

Evidentment no penso fer tot el que diu el llibre, no sóc capaç, però si que n'agafaré alguns consells i els adaptaré a la meva vida mica en mica.

SALUT!

Club de Lectura · No demanem als nostres amics més del que ens poden donar

Des de fa molts anys que en la meva filosofia de vida hi ha inclòs que has de conèixer bé les persones en les que et relaciones i saber el que et poden donar. Si no esperes que et donin el mateix que tú els hi donaries, sinó només el que ells et poden donar segur que no et decebran mai.

És per això que he seleccionat aquesta frase com a títol del post dedicat al llibre El arte de no amargarse la vida del psicòleg Rafael Santandreu.

Rafael ens explica les dues bases que es fonamenta per tractar els seus pacients, que són el que ell anomena la terribilitis i la necessitis. Tendim a classificar les adversitats com a TERRIBLES i les nostres creences com a NECESSÀRIES i això ens provoca un malestar. És per això que considera important establir una escala (genial, molt bo, bo, normal, dolent, molt dolent i terrible) que ens pot ajudar a avaluar cada situació i veure que no és el més terrible que ens pot passar.

En el llibre també s'hi poden trobar capítols respecte a com ens hem d'acceptar a nosaltres mateixos i als altres rebaixant la importància que de vegades donem a la nostra imatge, ja que sempre trobarem gent que la respectarà. I conclou una història dient: Si algú et fa un regal i no l'acceptes, a qui pertany? Hem d'aprendre a acceptar les crítiques sense que ens afectin el nostre benestar emocional.

La darrera idea en la que em quedo és que no necessitem res concret per ser feliços, només tenir una ment sana. Quan busquem les fonts de la nostra felicitat és quan cometem errors: Sovint recordem situacions que en el passat ens havíen fet feliços i les volem portar al present; però aquella situació ja no és possible en aquest moment, com l'exemple d'aquella dona de 65 anys que desitjava tornar a quedar embarassada o aquell home que recordava amb anhel la seva època universitària. No eren els moments que els hi donaven la felicitat, sinó que en aquella època tenien la ment sana.

Si us fa mandra llegir el llibre podeu escoltar les principals idees del propi Rafael Santandreu en el programa Singulars de TV3

Algú pot agafar el telèfon?

D'acord amb l'article Los estilos educativos del Wikisaber existeixen diferents estils educatius que ens poden portar a ser uns pares autoritaris, negligents, permissius o responsables. Des del naixement del meu primer fill he estat reflexionant "involuntàriament" sobre el que representen aquests conceptes.

Després de tot aquest temps, i amb l'ajuda de l'article mencionat, estic confiat en què és una bona opció que siguem exigents i posem límits, però sense arribar a ser massa controladors, mostrant-los afecte en cada situació, intentar sempre comunicar abans d'imposar i sobretot tenir empatia, o sigui, intentar posar-nos en el seu lloc i entendre per què actuen d'una determinada manera. Segur que si ho sabéssim ens sorprendria la quantitat de vegades que no actuen només per fer-nos la punyeta...

Segons diu l'article, ser uns pares responsables pot portar als nostres fills a tenir una bona autoestima, competència social, autocontrol, autonomia i a estar motivats, a diferència de ser uns pares permissius, que pot portar als nostres fills a tenir una bona autoestima però poden ser poc madurs i tenir poc autocontrol.