Potser ens van grans les sabates?

Pels amants de la piscina i la platja va ser un estiu per oblidar. Malgrat els entrebancs continuats dels humans, la naturalesa s'esforçava en aconseguir l'equilibri. Així que l'any següent es va poder gaudir de l'aigua d'allò més.

Era un dimarts qualsevol de vacances, havia baixat una mica la temperatura i vaig aprofitar per sortir a passejar amb la família, no perquè toqués, sinó perque em venia de gust. Estavem passejant per un camí ombrívol, respirant, mirant allò que habitualment no mirem, agafant oxígen, aire fresc, reflexionant o fins i tot deixant de fer-ho... Mentre contemplava el gaudi del meu fill amb la natura vaig veure com li canviava la cara, de veritat que se li va il·luminar i vaig poder veure com li brillaven els ulls mentre mirava cap al final del camí. Al girar-me vaig veure una parella passejant, i el nen que els acompanyava era de la mateixa quinta que el meu. Quan es van creuar les mirades els dos nens van arrencar a córrer plens d'alegria i es van fer una abraçada amb una espontaneïtat que em va arribar a emocionar.

Va ser llavors quan vaig pensar que l'estiu era massa llarg com perquè persones que s'apreciaven no es relacionéssin, i vaig decidir organitzar una trobada amb tots els companys de classe de l'any anterior. Vam quedar per anar un dia a la piscina, els nens s'ho van passar d'allò més bé i els pares vam aprofitar per conèixer-nos una mica millor; i per fer-ho vam utilitzar un gamestorming sobre els interessos de cadascú en el seu temps lliure -el poc que tenim els pares- i sobre els nens i la seva educació. Els resultats van ser aclaparadors, tothom tenia interès en passar temps i fer activitats amb la seva família i amics, fer esport i inculcar als nens un conjunt de valors, que per cert tots coincidíem que n'havíem perdut uns quants en la construcció de la societat actual.

Però realment tothom actuava per aconseguir allò que tan interès tenia? Tothom dedicava esforços en cuidar les seves relacions personals, familiars i d'amistat, en fer esport i en reflexionar sobre els valors que estaven ensenyant als seus fills? Quines accions feien per l'acompliment d'aquests objectius? De vegades tinc la sensació que em vull posar les sabates uns quants números més grans del que em toca...

Alguna vegada he llegit que som el que fem i no el que diem, i el dia que vaig conèixer l'Albert Riba em va dir: Grava't amb sang la paraula ACCIÓ. I és que moltes vegades parlem del que ens agradaria fer o de com ens pensem que som, però no fem cap acció per portar-ho a terme. Jo ja estic fent alguna cosa, i tú?

Abans de tancar aquest post no em voldria oblidar de fer referència al blog de David Balaguer, Quien motiva al motivador, del qual li he robat un tall de text del post Las bicicletas son para el verano.